CABECERALEVANTE

El moc

Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Per si demà…

No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Maneres de desaparéixer

Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata… Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.(Llegir més)

CABECERALEVANTE

Per elles

Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. (Llegir més)

DiariLaVeu

Inhumà

Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Por

De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Arrelada als núvols

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada. (Llegir més)

Festes Meliana

Com si fórem vent

Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo? (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Negra

 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.

En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho! (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Racons de la pena

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit!  (Llegir més)