CABECERALEVANTE

Un carrer amable

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Festa

Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre’ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l’ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.

Quan encara no m’havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m’ha procurat tranquil·litzar i m’ha assegurat que ella no m’abandonava. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Costa de dir

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Apocat

Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i…

… un, dos, tres segons…

Alumne 1 i 2 em pregunten què significa “apocat”. Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Un cert desordre

Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.

Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Llegim, llegirem

Si acabes de nàixer i els teus ulls entelats encara no han entés que la llum és companya, t’haurien de llegir els noms dels teus avantpassats per instal·lar-te còmodament en el bressol de la història. Posant-li edats, cabells blancs o arrugues a les mans, un arriba a intimar amb el passat que l’ha dut al present.

Si eres tall tendre, t’haurien de llegir les arrels del teu arbre. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

L’home de les tres motxilles

Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.

Té la pell grisa i els cabells esborrifats d’aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més. (Llegir més)

No volíem anar

No volíem anar a la Plaça

La veu del País Valencià

No volíem anar a la Plaça de Bous dissabte passat. No. Hauríem preferit quedar amb les amistats en un altre lloc i anar al cinema, per exemple, o a la platja, com fa tothom una nit de festa.

No hi volíem anar perquè estàvem convençuts que ens hi hauríem d’estar hores escoltant parlaments de tots els estils reclamant drets que el poble valencià va perdre un 25 d’abril de 1707, i denunciant injustícies seculars que ens han marcat el caràcter. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Júlia diu

Júlia té 13 anys i diu que la vida li va canviar el dia que la mestra va convidar la classe a participar en un concurs literari ben especial: el Sambori. Haurien d’escriure una història en valencià i, evidentment, esperava que hi abocaren una bona dosi de creativitat.

És possible que en aquell moment, Júlia ignorara que el premi que la professora aplaudia amb tanta il•lusió va nàixer l’any 1988, impulsat per l’associació Escola Valenciana que pretenia promoure la nostra llengua per tot l’àmbit escolar, i que el 2004, vist l’èxit de la iniciativa, va crear la Fundació Sambori, que és qui es fa càrrec del certamen des d’aleshores. (Llegir més)

 

CABECERALEVANTE

Paraules que fan camí

No-ni-no la meua xica, que pareix que tinga son, li faré una cançoneta, per vore si ja s’adorm…

I et buscaré, criatura, paraules del món, d’aquelles que perviuen per damunt del temps i que arrelen en cors i memòries.

Primer, però, rebutjaré les paraules-bales, disparades a éssers humans, que trobem cada dia incrustades en les parets dels nostres paisatges. També les paraules-taüts que s’apropien de tots els qui anhelen desesperadament l’aire de la llibertat. Esborraré les paraules-formol que conserven la memòria d’infants abandonats enmig d’una mar enemiga, i fins i tot les paraules-bressol que abans adormien els xiquets, embolcallats en la calor d’una llar, però que ara han desaparegut soterrades en un campament de tendes fangoses i humides. (Llegir més)