CABECERALEVANTE

8 minuts i 46 segons

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia. (Llegir més)

nosaltres la veu

El clam

Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí. De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

El món de Cloe

Cloe no sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital benestar.

Cloe acaba de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.   (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Versos lliures

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Papallones de llum

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Riure

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

El rebost de la memòria

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Els descosits de la decència

La mare era modista. En el panorama desolador de la seua joventut, fet de franquisme, catolicisme omnipresent i atmosfera asfixiant de poble, va assistir amb gust a les classes de doña Isabel, una mestra del fil i l’agulla, que li ensenyà a fer patronatge i cosir botons. Eren mitjans del XX i les dones podien optar a poca cosa més. Ni tan sols es va plantejar estudiar. Impensable; era de família modesta. Seria costurera. Decidit. Quin remei. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Un núvol blanc

M’agrada el so de les campanes enmig de la quietud d’un capvespre. El dringar cristal·lí que esclata en cada toc de batall sembla una piga tremolosa adherida al silenci, que aprofita el fregament del temps veloç per desfer-se en l’aire. En aquest moment, sent com el volteig de campanes m’estira amunt, amunt, i em deixe arrossegar, i m’eleve, i arribe per fi allà on tot és possible. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Miracles d’anar per casa

Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor. (Llegir més)