CABECERALEVANTE

Miracles d’anar per casa

Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

100

Hui publique l’article número 100. Ja sé que no significa molt, però la humanitat sempre ha tingut tendència a posar xifres a les coses, fets, fins i tot als éssers humans. Amagava 6 milions d’euros a Suïssa. Duu més de 4 dècades soterrat a l’infern. Terceres eleccions. 5 dones assassinades. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Perla

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Som horta

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Senyor Estellés

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Foc a les entranyes

Hi va haver un temps en el qual la humanitat va posseir el foc a la punta dels dits. Aquell instant gloriós en què vam aconseguir imitar la descàrrega incendiària que la mare natura ens enviava des del cel, ens va traure de la foscor dels primers moments de la Història i ens va llançar a una nova manera de viure: de sobte, enceníem torxes i espantàvem les bèsties de la nit, coíem el fang i confeccionàvem eines, i assaboríem una carn a la brasa deliciosament mastegable. (Llegir més)

Ítaca

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

La medicina que m’estime

Com diries a la persona que porta anys sentint-te els laments, suportant les descripcions minucioses fins al puntillisme del doloret que, n’estàs segura, precedeix l’última agonia, i regalant-te de franc paraules d’esperança; com diries al teu metge o la teua metgessa que l’estimes? (Llegir més)

CABECERALEVANTE

La terrassa d’estiu

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.

En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Desobeïm!

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.

Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança. (Llegir més)