CABECERALEVANTE

Apocat

Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i…

… un, dos, tres segons…

Alumne 1 i 2 em pregunten què significa “apocat”. Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Un cert desordre

Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.

Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Llegim, llegirem

Si acabes de nàixer i els teus ulls entelats encara no han entés que la llum és companya, t’haurien de llegir els noms dels teus avantpassats per instal·lar-te còmodament en el bressol de la història. Posant-li edats, cabells blancs o arrugues a les mans, un arriba a intimar amb el passat que l’ha dut al present.

Si eres tall tendre, t’haurien de llegir les arrels del teu arbre. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

L’home de les tres motxilles

Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.

Té la pell grisa i els cabells esborrifats d’aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més. (Llegir més)

No volíem anar

No volíem anar a la Plaça

La veu del País Valencià

No volíem anar a la Plaça de Bous dissabte passat. No. Hauríem preferit quedar amb les amistats en un altre lloc i anar al cinema, per exemple, o a la platja, com fa tothom una nit de festa.

No hi volíem anar perquè estàvem convençuts que ens hi hauríem d’estar hores escoltant parlaments de tots els estils reclamant drets que el poble valencià va perdre un 25 d’abril de 1707, i denunciant injustícies seculars que ens han marcat el caràcter. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Júlia diu

Júlia té 13 anys i diu que la vida li va canviar el dia que la mestra va convidar la classe a participar en un concurs literari ben especial: el Sambori. Haurien d’escriure una història en valencià i, evidentment, esperava que hi abocaren una bona dosi de creativitat.

És possible que en aquell moment, Júlia ignorara que el premi que la professora aplaudia amb tanta il•lusió va nàixer l’any 1988, impulsat per l’associació Escola Valenciana que pretenia promoure la nostra llengua per tot l’àmbit escolar, i que el 2004, vist l’èxit de la iniciativa, va crear la Fundació Sambori, que és qui es fa càrrec del certamen des d’aleshores. (Llegir més)

 

CABECERALEVANTE

Paraules que fan camí

No-ni-no la meua xica, que pareix que tinga son, li faré una cançoneta, per vore si ja s’adorm…

I et buscaré, criatura, paraules del món, d’aquelles que perviuen per damunt del temps i que arrelen en cors i memòries.

Primer, però, rebutjaré les paraules-bales, disparades a éssers humans, que trobem cada dia incrustades en les parets dels nostres paisatges. També les paraules-taüts que s’apropien de tots els qui anhelen desesperadament l’aire de la llibertat. Esborraré les paraules-formol que conserven la memòria d’infants abandonats enmig d’una mar enemiga, i fins i tot les paraules-bressol que abans adormien els xiquets, embolcallats en la calor d’una llar, però que ara han desaparegut soterrades en un campament de tendes fangoses i humides. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Perquè vull

S’apaguen els llums. S’encén el silenci. Retinc la respiració i mire fixament l’escenari immens d’un auditori o l’entaulat d’una plaça; no importa. De sobte, el so d’una dolçaina o la intensitat d’una veu esgarren l’aire i naix la màgia. Una màgia que ha perforat la foscor dels anys passats, que ha resistit els embats de la mediocritat i del menyspreu, enemics ben instal·lats a casa nostra, i que continua alerta però més viva que mai. Em referisc a la música que parla la meua llengua, la música en valencià. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

A la vora del temps

En un banc de l’avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l’hivern; ella sempre ha sigut femella d’estius de braços despullats i pitrera a l’aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor.

Fora, comença a ploure sobre la vida. Llegir més…

CABECERALEVANTE

Absències

Hui parlaríem de vosaltres, absències estimades, irreals de tan reals. Evocaríem mans, rostres i riures, i no ens en cansaríem perquè acaronar-vos amb la punta dels records és la nostra manera de salvar-vos de l’ocàs infinit. Com vos enyorem, presències del passat!  A totes i a cada una. Sou el tall sagnant en un horitzó que semblava perfecte. Amb la vostra partida ens arrancàreu un retall del cor que cap sargit ha pogut reconstruir i des d’aleshores ens falten batecs per continuar alenant. Les vostres siluetes traspassen la nit i ens acosten novament veus que se’ns queden enganxades als llavis. Llegir més…