CABECERALEVANTE

Júlia diu

Júlia té 13 anys i diu que la vida li va canviar el dia que la mestra va convidar la classe a participar en un concurs literari ben especial: el Sambori. Haurien d’escriure una història en valencià i, evidentment, esperava que hi abocaren una bona dosi de creativitat.

És possible que en aquell moment, Júlia ignorara que el premi que la professora aplaudia amb tanta il•lusió va nàixer l’any 1988, impulsat per l’associació Escola Valenciana que pretenia promoure la nostra llengua per tot l’àmbit escolar, i que el 2004, vist l’èxit de la iniciativa, va crear la Fundació Sambori, que és qui es fa càrrec del certamen des d’aleshores. (Llegir més)

 

CABECERALEVANTE

Paraules que fan camí

No-ni-no la meua xica, que pareix que tinga son, li faré una cançoneta, per vore si ja s’adorm…

I et buscaré, criatura, paraules del món, d’aquelles que perviuen per damunt del temps i que arrelen en cors i memòries.

Primer, però, rebutjaré les paraules-bales, disparades a éssers humans, que trobem cada dia incrustades en les parets dels nostres paisatges. També les paraules-taüts que s’apropien de tots els qui anhelen desesperadament l’aire de la llibertat. Esborraré les paraules-formol que conserven la memòria d’infants abandonats enmig d’una mar enemiga, i fins i tot les paraules-bressol que abans adormien els xiquets, embolcallats en la calor d’una llar, però que ara han desaparegut soterrades en un campament de tendes fangoses i humides. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Perquè vull

S’apaguen els llums. S’encén el silenci. Retinc la respiració i mire fixament l’escenari immens d’un auditori o l’entaulat d’una plaça; no importa. De sobte, el so d’una dolçaina o la intensitat d’una veu esgarren l’aire i naix la màgia. Una màgia que ha perforat la foscor dels anys passats, que ha resistit els embats de la mediocritat i del menyspreu, enemics ben instal·lats a casa nostra, i que continua alerta però més viva que mai. Em referisc a la música que parla la meua llengua, la música en valencià. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

A la vora del temps

En un banc de l’avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l’hivern; ella sempre ha sigut femella d’estius de braços despullats i pitrera a l’aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor.

Fora, comença a ploure sobre la vida. Llegir més…

CABECERALEVANTE

Absències

Hui parlaríem de vosaltres, absències estimades, irreals de tan reals. Evocaríem mans, rostres i riures, i no ens en cansaríem perquè acaronar-vos amb la punta dels records és la nostra manera de salvar-vos de l’ocàs infinit. Com vos enyorem, presències del passat!  A totes i a cada una. Sou el tall sagnant en un horitzó que semblava perfecte. Amb la vostra partida ens arrancàreu un retall del cor que cap sargit ha pogut reconstruir i des d’aleshores ens falten batecs per continuar alenant. Les vostres siluetes traspassen la nit i ens acosten novament veus que se’ns queden enganxades als llavis. Llegir més…

CABECERALEVANTE

Si tu vols…

Si tu m’ho permets, dona, serem amics, amants i amats per poder recórrer unes hores del camí de la vida, pas i batecs del cor compassats. Embastarem il·lusions i reclamarem les victòries que ens pertoquen perquè està escrit en algun lloc que junts ho podrem tot.

Si tu vols, unirem fragments de riures i ens en farem garlandes per eclipsar les ombres que ens assetgen. Repoblarem de carícies els capvespres hivernals i esdevindrem els dits que suturaran les ferides de l’altre i els llavis que les cobriran de seda. T’ho promet: no t’escapçaré mai les utopies ni seré la barrera que t’avortarà el vol. Llegir més…

 

CABECERALEVANTE

Art

Carmen, la mirada fixa sobre la màquina de cosir, passa les hores fent i desfent arabescos, com una fada de contes capaç de crear il·lusions amb la punta d’una vareta. De molt jove, el seu esperit va quedar lligat a uns fils de colors que la van atrapar per sempre més. Ara, moltes dècades després, continua, com aquell primer dia de costura, vinclada sobre la seua obra d’art.

Carmen Ros Lladró, Carmen la de Bruno, veïna de Meliana (Horta Nord), és una de les últimes brodadores, d’aquelles que pinten figures sobre teles, no amb pinzells ni laques acolorides, sinó amb agulles i fils de cotó. Llegir més

CABECERALEVANTE

I comencem a escriure

Encetem un any nou i ja hem promés regirar-ho tot, canviar els dies i els mesos de lloc, acoblar les estacions al nostre aire o, quan ens vinga de gust, espentar la nit i fer-la redolar pel precipici de l’ocàs. Pretenem conservar una bona part del passat, però alhora aspirem a renovar-nos de cap a peus i perfumar les activitats quotidianes amb aromes excitants. I tot, perquè destapar la incògnita de les coses és una manera de renàixer una vegada i una altra; de reconciliar-nos amb l’eternitat. Per això acceptem obrir cada alba, per desempallagar-nos de la incertesa, per il·luminar les ferides sagnants de l’esperit, per fer-nos creure que la claror sempre acaba imposant la seua presència a la nit, i no a l’inrevés. Llegir més

24141019486_4148780270_b

Les Magues de gener, Llibertat, Igualtat i Fraternitat

La veu del País Valencià

Filla meua, tens 5 anys i per a tu el món és una immensa esfera resplendent on vivim les persones que més estimes i també els amics fantàstics que poblen els teus somnis. Per a tu, cada instant és una fantasia emocionant que acceptes amb la candidesa de qui creu que tot és possible. I així ha de ser, perquè encara eres una criatura tendra que necessita pensar, per formar-se com a adult esperançat, que el món sempre té una possibilitat per regirar-se de l’inrevés, per fugir d’allò que fa mal i tornar a construir-se, bell i acollidor. Llegir més

violencia-genere-ombra

Dones del dolor

La veu del País Valencià

M’agradaria que la teua boca fóra d’argila color canyella per modelar-la amb fruïció i dibuixar-hi el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps.
M’agradaria que els teus cabells foren onades de mar per passar-hi lentament els dits i retrobar les il•lusions que un dia s’hi ofegaren.  Llegir més