CABECERALEVANTE

Des del refugi

Confinar-se, recloure’s, aïllar-se… No havia conjugat mai tantes vegades aquests verbs en primera persona del singular. Com la majoria de la humanitat, porte una eternitat frenant els impulsos que fa no res m’espentaven a obrir la porta de casa i arrancar a volar, la cara descoberta i el pit preparat per a totes les abraçades imminents. Durant els últims mesos, però, les nostres fronteres s’han anant reduint més i més i en l’actualitat estan a punt de llepar-nos la pell. Així i tot, no m’he rendit i ni un sol dia he deixat d’apamar el planeta, un cor o una vida. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

La gelor

Aquest temporal que ens ha obligat a recloure’ns, l’esperàvem; i aquest fred, conxorxat amb el gel, que ha enfonsat les urpes fins al ventre mateix de la terra i s’hi ha quedat engrapat durant dies i nits sense miraments; també aquesta neu recobrint la nostra quotidianitat i barrejant bellesa i desesper, lluminositat i infern. A Filomena no la volíem a casa però ella s’hi ha presentat, arrogant com una deessa. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Un nou anhel

El temps compartimentat en un trencadís de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, dècades, segles… és una construcció humana, un miratge de la ment, un acord tàcit de gent civilitzada. Fora d’ací, el temps és un alé sostingut que s’esmuny infinitament, que galopa desatenent raons i autoritats, amb nosaltres a bord, invitats eventuals, fent de genets durant el nostre sospir d’existència. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

El pròxim inici

Em llance a escriure el que serà l’últim article d’enguany i, sense pretendre-ho, se’m fa un nuc en la gola. “Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020”. El meu text del mes de gener aspirava a anticipar allò que anhelava amb fervor, però el destí no me’n va atorgar ni la primera paraula i aquells primers dies han quedat ancorats en una vida que ja forma part d’una altra dimensió. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Ací mateix

Ho volem tot. Sempre ho volem tot. I solem caminar amb la mirada enganxada a l’indret més allunyat ja que, és convicció, la felicitat absoluta, la bellesa o l’excepcionalitat acostumen a manifestar-se fora de la nostra rutina amarga. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Les ferides

Cada ésser humà està cisellat a base de ferides i cicatrius. Les unes són el resultat dels colps rebuts; les altres representen la victòria en el camp de batalla. Les imperfeccions de la pell que embolcalla els batecs del nostre cor revelen el camí de la vida i ens remeten als marges per on circulen la felicitat i la infelicitat, esperit últim de l’existència. (Llegir més)

nosaltres la veu

Com tu vulgues

Les llibreries són cabanyes de tinta i paper. O palaus de pergamí. També hi ha qui afirma que són coves de parets il·lustrades. Com tu vulgues.

Quan plou, però, no es desfan, ni es cremen amb la calor que socarra les pedres, ni s’envolen quan bufa la tempesta. Perquè la pluja, el sol i el vent, també la neu i el llamp, fins i tot el cel, la mar i la terra sencers habiten entre les seues parets. O no. Com tu vulgues. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Visca la cultura

S’acaba de celebrar a València la Plaça del Llibre on cada any es presenten les lletres escrites en valencià: les obres premiades, els autors novells i les autores consolidades, o a l’inrevés, el treball titànic de les editorials per continuar en la bretxa, la poesia cantada, les revistes d’ací, els còmics… En resum, durant uns dies tenim l’oportunitat de submergir-nos en el riu, cada vegada menys cabalós, certament, però no per això menys torrencial, de la literatura en la nostra llengua. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Comèdia sense fi

Em solia dir que hi havia llocs al món que t’ajudaven a riure. No es referia a cap Club de la broma ni a la projecció de cap obra dels Marx, ni molt menys a una sessió parlamentària en la qual els monòlegs surrealistes d’alguns extremats ens fan cosquerelles alhora a la faringe i a l’estómac, i comences somrient i acabes perbocant. No, ell em parlava d’on habita la felicitat de forma perenne i dels indrets espurnejants de gràcia escumosa; aquella que només reconeix qui escorcolla l’existència amb avidesa. Els carrers baixen sempre plens de riures, repetia sovint mentre passejàvem agafats de la mà. La meua, infantil i vellutada; la seua, nerviüda i de pell pansida. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Imprescindiblement inútil

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior. (Llegir més)

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort